Ciutat Meridiana, barri del nord de Barcelona fins fa no massa àmpliament ignorat, no deixa de reaparèixer en els mitjans de comunicació des de finals de 2012. Des de llavors, mitjans d’arreu del món s’han fet ressò de la greu crisi de l’habitatge en aquest barri, auto-batejat pel seu veïnat com a “Villadeshaucio” per la concentració d’un gran nombre de casos de desnonaments per impagament d’hipoteques. Al maig de 2013, es produí l’ocupació dels pisos propietat de l’empresa pública REGESA, en el barri fronterer de Torre Baró, com a mesura de pressió per a donar-los-hi un nou ús social. Uns mesos després, el mateix veïnat ocupava l’edifici on l’Ajuntament hi estava construint el Fab-lab o “Ateneu de Creació”, reivindicant la instal·lació urgent en el barri d’un Banc d’Aliments. A finals del mes passat, els mitjans es feien ressò de l’irrupció d’un grup de veïns i veïnes en els serveis socials de la Zona Nord, com a acte de protesta davant l’incapacitat d’aquests serveis per atendre les necessitats de la població.

Ens equivocaríem si penséssim Ciutat Meridiana com un cas aïllat, i desaprofitaríem una gran oportunitat si deixéssim de reflexionar sobre les lliçons que s’extreuen de la seva trajectòria històrica i recent. Ciutat Meridiana és, en primer lloc, un reflex de les aberracions urbanístiques comeses pel règim franquista arreu del país. Ciutat Meridiana és també un exemple de la importància de les mobilitzacions veïnals durant els anys 60 i 70, i del seu declivi progressiu des de començaments dels 80. Ciutat Meridiana exemplifica com, ja en democràcia, l’oblit institucional ha condemnat alguns barris a una situació de marginació creixent. Aquest barri ens mostra també les limitacions de les polítiques de rehabilitació de barris en els anys anteriors a la crisi, no tant pel seu desencert, sinó per la seva incapacitat per fer front al tsunami residencial provocat per la bombolla immobiliària en barris com aquest. Especialitzat, històricament, en l’acollida de població de baixos recursos econòmics, Ciutat Meridiana va experimentar un intens procés de substitució poblacional durant el boom de la construcció, multiplicant per 8 el percentatge de població estrangera en poc més de 5 anys. Ciutat Meridiana és víctima de la bogeria especulativa dels anys de la bombolla. Però també és víctima del creixement de les desigualtats socials durant la crisi, de la precarització extrema de les condicions de vida dels col·lectius més vulnerables, i dels efectes desproporcionats de les retallades entres els barris més desafavorits.

Allò que està succeint a Ciutat Meridiana ens hauria d’estimular a adoptar el tipus de “consciència espacial crítica” que Edward E. Soja reclama en el seu llibre En busca de la Justícia Espacial (Madrid, Catarata). Les desigualtats socials no són territorialment neutres, sinó que es projecten en les ciutats en forma de desigualtats espacials. Les desigualtats territorials, al seu torn, amplifiquen i agreugen les desigualtats socials. La (in)justícia, en definitiva, no és només social, sinó que també és territorial, i ho és perquè l’espai és a l’hora reflex i factor de la injustícia social. De la mateixa manera que no podem naturalitzar les desigualtats socials, tampoc no hauríem de naturalitzar les desigualtats territorials. Les desigualtats socials i espacials, les desigualtats sòcio-espacials, són el producte de les accions i de les omissions de diferents tipus d’agents, públics i privats.

Si les polítiques públiques, per activa i per passiva, han contribuït a generar les condicions de vulnerabilitat actuals de barris com Ciutat Meridiana, llavors és urgent que aprofundim en el debat sobre com des de les pròpies polítiques públiques es pot contribuir a redreçar aquesta situació. Sense pretendre tenir cap recepta màgica, podríem apuntar alguns aspectes que a hores d’ara semblen claus: aïllar els barris més desafavorits dels efectes de les retallades; incorporar criteris redistributius de caràcter territorial en les polítiques urbanes i socials; prioritzar l’atenció de l’actuació pública sobre els barris més vulnerables;  enfortir la coordinació dins dels propis barris entre els diferents agents, públics, privats i comunitaris; activar i reforçar les iniciatives socialment innovadores protagonitzades pel propi teixit social i veïnal; enfortir els espais de diàleg entre les administracions i les comunitats, possibilitant una major incidència de la ciutadania en les polítiques i els serveis.

Amb tot, necessitem una política redistributiva que contraresti els processos de segregació residencial en les nostres ciutats. I això passa no només per aturar la degeneració de les condicions de vida en els barris més desfavorits; passa, també, per posar límits a l’auto-segregació dels rics i al seu distanciament creixent respecte els problemes socials de la ciutat.